Nutrició evolutiva (primera part)

Avui en dia l’alimentació és considerada un factor important de l’estat de salut. Sabem del cert que el tipus de dieta que duguem pot influir en el desenvolupament de patologies. La seva acció, per si sola, és capaç de determinar el nostre benestar físic i mental.

Degut a què l’alimentació juga un paper essencial en la preservació de la salut , s’esdevé una obligació el seu control. Portar una dieta que ens aporti tots aquells requeriments necessaris i optimitzi les nostres capacitats és l’objectiu. Però com podem conèixer quins són aquests requeriments? Mirant cap el passat.

Som un complex sistema viu que està organitzat com a resultat de milions d’anys d’evolució en els quals s’han succeït incomptables assaigs amb resultats moltes vegades negatius. Aquesta sistema de prova i error ha anat perfilant els mecanismes d’obtenció de l’energia i dels nutrients dels aliments, i el seu posterior aprofitament amb el màxim de rendiment i eficiència. D’aquesta manera, i d’una manera inconscient per nosaltres com a ésser racional, el nostre cos ha esdevingut un infalible mestre en el complex procés de la nutrició.

Per altra banda, la interacció amb l’alimentació durant el transcurs de la nostra evolució com a ésser viu ha generat algunes capacitats biològiques que ens caracteritzen com a espècie. Un exemple és el consum de peix blau, el qual és ric en àcids grassos omega 3 i 6, i la seva relació amb l’augment del nostre volum cerebral.

Les neurones, que composen enterament el nostre cervell, contenen en les seves membranes àcids grassos poliinsaturats de cadena llarga: àcid araquidònic (omega 6) i DHA (omega 3) que no podem sintetitzar, i per tant s’han d’ingerir a través de la dieta. Aquestes molècules estan presents en aliments animals, i especialment en aquells d’origen aquàtic (peixos, mol·luscs, crustacis) Doncs bé, el gran salt evolutiu que van experimentar els homínids  passant dels 450 cm³ de volum cerebral  de l’Australophitecus afarensis  als 900 cm³ de l’Homo ergaster s’ha atribuït a  la dieta rica en animals aquàtics adoptada pels nostres ancestres homínids.

I és que, segons els registres fòssils, el gènere Homo va aparèixer en la zona geogràfica de la vall del Rift, a l’Àfrica oriental. Una regió rica en llacs,  i per tant en fauna aquàtica. Sembla ser que una alimentació basada en aquests aliments rics en àcids grassos de cadena llarga i proteïnes d’alta qualitat va  proveir als nostres ancestres dels components necessaris per facilitar l’expansió cerebral. I el fet de disposar d’una font inesgotable d’aquests nutrients feu prescindible desenvolupar la capacitat de síntesi de les molècules, com sí que ha succeït amb altres animals, i això fa que siguin uns nutrients essencials de la dieta. Està més que comprovat que una adequada ingesta d’àcids grassos poliinsaturats durant la gestació del fetus és fonamental per assegurar un correcte desenvolupament del cervell.

Si molts registres paleontològics semblen donar la raó a aquesta teoria de l’expansió cerebral gràcies al consum d’animals aquàtics, d’altres paleoantropòlegs proposen una altra teoria en la qual l’alimentació també és responsable. Segons aquests mateixos estudiosos, l’augment del volum encefàlic és una conseqüència del descobriment del foc.

No se sap exactament quan l’ús del foc va ser habitual com a instrument per la transformació dels aliments, però l’avantatge nutritiu que representa és molt evident. La cocció dels aliments, com és sabut, modifica la textura dels aliments crus fent-los més masticables i digeribles. Però segons els defensors de la teoria del foc el més important és que, per una banda, la cocció implica un estalvi de temps en preparar el menjar i assimilar-lo, amb la qual cosa els homínids disposaven de més temps per dedicar-lo, precisament, a una altra activitat molt laboriosa com és la caça, i així proveir-se de més carn. I per altra banda , la cocció allibera més energia i nutrients, deixant-los biodisponibles per la seva absorció.  Així que, disposar de més temps per la caça d’animals,  font de proteïnes d’alta qualitat i àcids grassos poliinsaturats, i una major biodisponibilitat d’aquests nutrients de la carn gràcies a la seva cocció, fou el motor que va empènyer el salt evolutiu que va representar l’augment del volum cerebral.

Tant una teoria com l’altre estan d’acord en què la possibilitat de disposar de més nutrients en la dieta va permetre la nostra evolució. Vist així la frase som el que mengem, tindria més sentit reformulada d’aquesta manera: som el que hem menjat durant la nostra història evolutiva.

BIBLIOGRAFIA 

 Campillo Álvarez, José Campillo. El mono obeso. Barcelona: Crítica, 2010.