Vivim en la societat de la informació, immersos en un torrent constant de dades que ens vénen de múltiples fonts. Si això significa tenir més llibertat d'estar informat, no implica que estiguem correctament informats a causa de la inexactitud o simplement veracitat d'aquesta.
Informació alimentària
Sempre ha hagut una transmissió de coneixements dels aliments i la pràctica d'alimentar-nos: des de receptes, a mètodes de conservació, tipus d'aliments i herbes per tractar dolències, tècniques culinàries, etc. Un coneixement que es basava en l'experiència personal i en la pràctica dins la cuina. Una transmissió que es donava en ambients molt restringits socialment i geogràficament.
Des de fa uns anys, però, la nova informació alimentària ve majoritàriamnet de l'àmbit de la ciència, representada per la nutrició i la dietètica, les quals intenten aportar dades basades en l'evidència científica i, per tant, objectives i reproduïbles. A més, la transmissió del coneixement s'origina en cercles acadèmics i, junt amb el de l'experiència personal encara present, es difon globalment a través dels nous canals de comunicació.
Tota aquesta font d'informació posada al servei del públic genera el problema del seu cribatge per separar el que és acurat del que no. I aquesta distinció no és tant clara, malgrat la font original pugui venir d'un estudi o de la pràctica empírica d'un particular.
A aquesta problemàtica es suma que el coneixement científic es va actualitzant constantment. I en el camp de la nutrició, a més , es dóna el fet de què poques coses es poden afirmar rotundament, degut a la complexitat dels estudis (metodologia, durada en el temps, grandària mostre, variables de confusió) que deriva en una variabilitat de resultats.
Avui en dia, potser no hi ha un altre camp, com és la ciència de la nutrició, on el coneixement fruit de l'evidència científica conviu amb igual o menys suport que els mites (creença sense fonament científic) sobre nutrients, aliments, dietes, etc.
Amb motiu d'aquesta situació eclèctica, es genera una gran confusió sobre quines pautes alimentàries prendre, no només entre el públic en general, sinó també entre els professionals sanitaris, depositaris de la responsabilitat de transmetre informació fiable.
Canals de comunicació de la informació alimentària
L'alimentació ha preocupat des dels inicis de la nostra existència com a éssers vius, i ho continua fent avui en dia. El seu interès és quasi universal, d'aquí que es generi tanta informació, es comparteixi massivament, i es discuteixi fregant la vehemència i el fanatisme. Per això, existeixen molts canals de difusió d'aquest contingut i que són els encarregats d'informar-nos, o bé desinformar-nos.
Mitjans de comunicació tradicionals
Radio, televisió, premsa, els canals habituals de comunicació de notícies, tots ells han incorporat seccions, programes sobre alimentació, nutrició i així. En molts d'ells col·laboren dietistes.-nutricionistes, però no sempre passa.
El problema és que per la falta d'espai i de temps la informació es descriu massa superficialment, amb poca profunditat i rigor, amb titulars sensacionalistes, i una finalitat més d'impactar i de generar una resposta emocional més que racional.
Encara que molt sovint es basen en estudis publicats en revistes científiques, no fan una correcta interpretació dels resultats, i/o bé no citen la font a partir de la qual es basen, restant credibilitat a l'article.
Xarxes socials, Youtube, pàgines web, blogs
Aquest és el canal amb més diversitat, i també el més popular pel seu fàcil accès. I on té més presència el a mi em funciona, i altres justificacions més o menys imaginatives.
Utilitzat massivament pel seu accès universal i lliure, ràpid consum i el fet de poder ser els protagonistes de la informació (podem editar, modificar, oposar-nos, complementar, censurar, etc)
Com qualsevol usuari pot generar continguts, sense cap revisió, la poca i bona informació està diluïda i queda oculta per molta morralla. Per tant, poc fiable, excepte si dediquem temps i esforç en cercar i contrastar vàries fonts fiables com poden ser blogs o webs de divulgació, el titular del qual és un dietista-nutricionista, o divulgador científic professional versat en nutrició.
Empreses alimentàries
Poc o gens fiables. Utilitzen aquella informació profitosa pels seus fins, que no és altra que destacar els seus productes i vendre. És més, divulguen idees falses o sense certesa científica per tal de promocionar els seus productes, quan la majoria són productes processats i ultraprocessats, els quals apareixen com a poc o gens saludables en la majoria d'estudis.
Centres educatius
Realment, no compleixen una funció de difusió perquè no hi ha una pràctica generalitzada ja que és una matèria optativa en alguns centres. D'altres, han començat a introduir l'educació alimentària en els menjadors, però no a classe.
Els escolars són uns grans receptors de coneixement, no obstant, en ser els pares els responsables de l'alimentació, el missatge no s'adopta bé, o simplement no s''aplica a la llar.
Professionals sanitaris
Els dietistes-nutricionistes són els professionals sanitaris capacitats per exercir la consulta i també de fer educació alimentària.
Malauradament, no es troben exercint la seva tasca en la sanitat pública, on es concentra més població amb necessitat d'una atenció primària i secundària de la salut que podria ser tractada amb l'alimentació.
El paper d'aquells, per tant, és exercit per metges i metgesses, infermers i infermeres amb poca formació (evidentment no és el seu camp formatiu) i que no estan obligats, ni tenen temps de fer aquesta tasca.
Així, es dóna cap o poca informació, desactualitzada en molts casos, i no personalitzada. Per altra banda, generen una alta confiança en els pacients, que poden prendre el missatge al peu de la lletra, tant si aquest és correcte com si no. En aquest darrer cas, es podria generar un mal de difícil reparació en el pacient.
Organismes acadèmics (universitats, instituts, col·legis , acadèmies)
Alguna acció promouen, però el seu paper és centra en el terreny acadèmic (assaigs i publicacions en revistes científiques) i no fan divulgació al públic en general. Són la font del nou coneixement, però aquest no es tradueix en pautes senzilles a seguir pel públic en general.
Administracions públiques i organismes privats (fundacions, associacions fabricants)
Per separat o junts busquen interessos econòmics més que educatius o de salud moltes vegades, degut a la gran influència de la indústria alimentària al darrere. I també hi ha el problema de la lentitud de les administracions públiques per revisar les seves recomanacions i guies dietètiques i adaptar-les als nous coneixements generats, repercutint en una informació poc acurada i fiable.
Despropòsit informatiu, obesitat creixent
Amb tanta informació, acabem més perduts i confusos que mai. I acabem per prendre com a correcte el que s'ajusta als nostre enteniment, al que ens va bé per conveniència i deixem de buscar una altra opinió o ajuda d'un professional. D'aquí que es caigui en dietes miraculoses, les quals poden ser eficaces al començament, però que acaben fracassant a mitjà termini (efecte rebot), o fins i tot perjudicials per la salut (desnutrició, sarcopènia, etc), en no haver una clara educació alimentària i un canvi d'hàbits real.
Degut a què alimentar-se s'ha de fer cada dia, i una bona alimentació (saludable) necessita d'una regularitat i constància en el temps, això xoca amb el desig d'immediatesa de la societat actual. Aquest impuls, acaba dirigint-nos a la font més accessible i ràpida que és la Xarxa on ja he comentat que concentra la més variada, heterogènia i surrealista quantitat d'informació, i on malgrat haver alguns llocs amb acurada informació, passa que aquesta no sol ser la que ocupa els primers llocs dels resultats dels cercadors d'internet, o la que més difusió aconsegueix.
Es prenen desicions ràpides, basades amb informació falsa o no acurada, i sense una educació de base per fomentar una adopció d'hàbits saludables, tan necessaris per una resposta lenta, però real i sostinguda. Enlloc d'això, anem provant opcions imaginatives una darrera l'altra (de dieta de la carxofa a dieta de la pinya i etc) intercalats de períodes de descanso o frustració omplerts d'aliments ultraprocessats perquè tenen bona publicitat. I mentrestant, la gana no cessa, el greix del cos costa cada vegada més de fer baixar, la motivació decau per totes les dietes i tècniques que hem provat i fracassat. I la gana continua.
