Plats que no deus haver sentit anomenar

Ara que és època de vacances i disposem de més temps lliure proposo una sèrie de  receptes per omplir el vostre temps i estòmac.  Un repertori de plats que, pel seu nom,  no deixen entreveure  el més mínim detall de la seva composició. I, per altra banda, es fa dificil creure que es refereixin a menjar. 

Si pensaveu que els noms estranys només apareixien en sagues com Star Trek,  ara descobrirem que la  gastronomia espanyola està farcida de receptes  amb denominacions curioses. 

Una petita col·lecció de plats de pronunciació aspre amb la seva recepta clicant directament sobre el seu nom. Bon profit!

Zarangollo. Plat de l’horta murciana amb verdures i ou.

Paparajote. Postre típic de la regió de Murcia.

Ajopringue.  Plat de la cuina murciana molt energètic que prenien els treballadors del camp.

Engañamaridos. Postre extremeny que combina natilles amb una crema anomenada manjar.

Macarraca. Amanida de la cuina extremenya a base d'hortalisses.

Perrunillas. Dolços amb llard típics d’Extremadura.

TéculaMécula.  Pastís d'ametlles i ou, entre d'altres, característic d'Extremadura.

Frangollo. Postre comú de les Canaries a base de farina de blat de moro.

Sancocho canario. Sopa a base de patates  i peix salat anomenat cherne.

Atascaburras. Plat de castella la manxa fet a partir de bacallà esmicolat.

Morteruelo.  Guisat que conté fetge de porc  i carns de caça menor, com conill, pollastre i perdiu, popular a Castella la Manxa.

Ollapodrida.  Carn d’olla típica de Burgos amb fesols i la morcilla burgalesa.

Cacheladaleonesa. Guisat d’olla amb patates i xoriço.

Ropavieja. Plat amb una idea original d'aprofitar les restes de la carn d'olla, però que avui en dia es prepara independentment. Típic de les illes Canaries.

Firigolla. Plat d’hortalisses escalivades i amanides amb oli d’oliva propi de l’Aragó.

Pipirrana. Amanida de tomàquet, pebrots trossejats, ceba, etc.  de la regió d'Andalusia.

Chirigol. Plat de verdures saltejades a la paella  típic de la cuina aragonesa.

Per què els esquimals, que tradicionalment no mengen fruita ni verdura, tampoc desenvolupen l'escorbut?

En la l'entrada titulada Per què els animals carnívors no s'han de preocupar de l'escorbut?
d'aquest mateix bloc vaig deixar aquesta pregunta de l'encapçalament en el aire per veure si algun valent/a s'atrevia a escriure una possible explicació. Després d'un temps prudencial us dono la resposta i no caldrà que espereu a trobar-vos amb un esquimal per fer-li la pregunta. 

La vitamina C és una vitamina que, a part d'unes pocs animals que no la poden fabricar (veure Per què els animals carnívors no s'han de preocupar de l'escorbut) es sintetitzada pels animals en general i això fa que disposin de reserves. I la vitamina roman guardada en els teixits dels animals i pot ser ingerida quan es menja la carn d'aquests animals. Els esquimals, tradicionalment, no han menjat de fruita i verdura perquè viuen en unes condicions climàtiques que no permeten el seu cultiu, però són uns grans consumidors de peix. I el peix, com d'altres animals, conté en el seu cos vitamina C. La diferència amb el peix que ells mengen i el nostre (que no sol publicitar-se com a font de vitamina C) és que el solen menjar cru i d'aquesta manera no es destrueix la vitamina C que porta, ja que es ben sabut que la vitamina es destrueix per acció de la llum o la calor.

Ja ho veieu, l'important no és tan el que es menja, sinó com es menja. Us sona?

Mengeu el que vulgueu, però que no us falti vitamina C en la vostra dieta!

Salut!

Per què els animals carnívors no s'han de preocupar de l'escorbut?

En el títol de l'entrada només faig referència als animals la dieta dels quals és carnívora, però també podria fer-se la mateixa pregunta a tots els animals en general. Perquè, malgrat que els animals herbívors a causa del seu règim format per aliments vegetals poden així ingerir la vitamina C, pot passar que no ingereixen la dosi adequada per mantenir les seves funcions?  algú ha vist un herbívor prendre suplements de vitamina? o no?

Primerament, potser hauria de fer un incís sobre l'escorbut abans de continuar. L'escorbut és el nom donat a la malaltia que apareix en l'espècie humana quan hi ha carència d'àcid ascòrbic o vitamina C a la dieta, doncs aquesta vitamina és indispensable per la vida i l'espècie humana l'ha d'ingerir cada dia a través de l'alimentació. Una altra qüestió, que espero tractar en una altra entrada, és la quantitat de vitamina C que s'hauria d'ingerir diàriament per no patir deficiència i beneficiar-se de tots els seus formidables efectes. Em comprometo fer-ho.

Tornant a la pregunta del títol i després de l'incís, us podeu ara imaginar per on van els trets. Aquesta vitamina és indispensable per a la vida, sí, però no és un nutrient essencial per a tots els animals. Vull dir amb això que no tots els animals s'han de procurar la vitamina C a través de la dieta, car la poden sintetitzar en el seu organisme. 

De tota la fauna coneguda, se sap que tans sols els primats (amb l'espècie humana), el rat-penat de la fruita, el conillet d'Índies i alguns ocells són incapaços de fabricar la seva pròpia vitamina C.  

Sembla ser que la pèrdua de la capacitat de sintetitzar vitamina C en els primats es va produir a raó d'una mutació en un antecessor nostre que li va provocar aquesta privació.  Bàsicament, la mutació ens va deixar orfes d'un enzim responsable de la conversió de glucosa a àcid ascòrbic, l'enzim L-gulonolactona oxidasa. Aquest fet que, aparentment, pot semblar un desavantatge és interpretat com un mecanisme d'estalvi energètic i metabòlic, atès que en la naturalesa és més car fabricar un producte (en aquest cas vitamina C) que obtenir-lo de fora (a través de la dieta, per exemple) Això, però, s'ha d'entendre en el context que es va originar la mutació. L'antecessor nostre que va patir la mutació vivia en un ambient amb abundància d'aliments rics en vitamina C, com fruites, per no haver de lamentar la facultat de sintetitzar la seva pròpia.

Tret dels animals que he citat abans, la resta tenen la capacitat de fabricar vitamina C i no tenen necessitat d'ingerir-la, tan sols procurar-se que en la dieta no falti el precursos de l'àcid ascòrbic, que en aquest cas és la glucosa, present en tot ésser viu.  

En conclusió, els animals carnívors no s'han de preocupar de si ingereixen suficient vitamina C per acomplir amb les seves funcions perquè l'obtenen del seu metabolisme. Només s'han de preocupar de quan menjarant cada dia i això ja és més que suficient.

I després d'aquesta explicació, em sorgeix una altra pregunta: per què els esquimals, que tradicionalment no mengen fruita ni verdura, tampoc desenvolupen l'escorbut? 

Espero les vostres respostes en els comentaris!

Breu ressenya de la patata

LLegint el llibre Història de la Gastronomia de Néstor Luján m'ha semblat encertat fer uns cinc cèntims del que s'explica sobre la patata, ja que ofereix una interesantíssima descripció de la història d'aquest tubercle, i és un exemple de com la dieta és un procés gradual i en plena evolució.

El secret de la truita mexicana

La pelagra és una malaltia que deriva dels mots italians pelle, pell, i agra, àspera, ja que produeix una aspresa en la pell que provoca dolor com un dels símptomes més característics, i que pot causar la mort. Fou descrita per primera vegada l'any 1730, però no fou fins els anys 40 dels segle XX que es va descobrir el seu origen.

Inicialment, es va pensar que la seva causa podia ser una dieta escassa, una infecció o la presència de toxines en l'alimentació. Aquesta última hipòtesi venia motivada pel fet que era una malaltia comuna en poblacions que s'alimentaven quasi exclusivament de blat de moro. Totes? No. Resulta que a la zona de mesoamèrica, el que es coneix actualment com a centreamèrica, amb una dieta basada també amb el blat de moro, la prevalença de la malatia era escassa.

Val més bona gana que bona vianda

Del llibre Frases que han hecho historia de Carlos Fisas he extret aquesta anècdota que, per altra banda, explica perfectament quina és la funció fisiològica de l'acte de menjar. 

"Dionís el Vell, tirà de Siracusa que va viure del 430 al 368 a.C., va voler provar el brou espartà, aliment típic de l'alimentació dels habitants d'Esparta i molt famós. No li va agradar. L'espartà que l'havia preparat va dir-li:

-No m'estranya que no t'hagi agradat perquè et falta el condiment?

-I en què consisteix?-va replicar ell

-En la suor, la fatiga i la gana"