La nostra dieta és restrictiva. No només els nostres hàbits alimentaris ens
mantenen lligats a consumir uns determinats aliments, o productes alimentaris,
limitant la inclusió de nous aliments, sinó que la nostra dieta es veu també afectada
pel fet que la diversitat d’aliments disponibles està disminuint. I és que en
els últims 50 anys la varietat d’espècies cultivades en el món ha minvat.
L’extensió de cultius d’unes poques espècies en el món i la homogeneïtzació
de les varietats a aquelles més productives ha fet que depenguem d’una pobra
oferta d’aliments. La nostra font d’energia vegetal ve donada per unes poques
espècies: blat, arròs, blat de moro, patata i sucre, els quals amb algunes
verdures i hortalisses formen el 90 % del vegetals consumits. De fet, el blat
és fonamental en un 97% de països llistats per Nacions Unides.
El domini d’aquests tradicionals cultius a escala global s’acompanya de la
irrupció recent d’una altra planta que ha anat adquirint molta importància
econòmica: la soja. Si bé la soja representa el cultiu de lleguminosa més estès
en el món, principalment es destina a l’alimentació animal en forma de pinso.
Aquest fenomen de destinar terreny, recursos (aigua i energia) i pràctiques
poc sostenibles amb el medi ambient per
cultivar un vegetal que no anirà destinat a alimentació humana s’ha incrementat
molt últimament. Altres exemples el trobem amb el gira-sol i la colza, que
s’utilitzen per a la producció d’agrocombustibles (biodièsel)
És significatiu destacar que aquest predomini de nous cultius que no havien
estat importants en el passat ha coincidit amb l’aparició d’organismes modificats
genèticament . Perquè els principals transgènics vegetals que es
cultiven en el món són: el cotó (destinat
a la producció tèxtil), la soja (destinada a pinso animal), el blat de
moro (majoritàriament com a pinso animal, i també a l’obtenció de bioetanol ),
i la colza ( per fer agrocombustible principalment) Tenim, doncs, que el
predomini d’aquestes espècies vegetals es mou més per interessos econòmics que
no pas alimentaris.
Aquesta política d’ocupació de terres per cultius no destinats a
l’alimentació humana, juntament amb la degradació de cada cop més masses de
terra i la pressió demogràfica humana, està posant en perill la seguretat alimentària. I també la preservació d’ecosistemes
naturals. Més demanda d’aliments i menys terreny comporta la desforestació de
noves àrees per obrir terres de cultiu, i això està passant a l’Amazones.
L’extensió d’aquests cultius amb l’ocupació
de més terres està fent desaparèixer
cultius tradicionals en algunes zones del món. Així en regions d’Àfrica i Àsia
aquests nous cultius estan desplaçant als cultius d’aliments com el nyam, la
iuca o mandioca, la melca, o la batata, cultius
tradicionalment de subsistència pels seus habitants.
La propagació d’aquests nous cultius porta unides unes pràctiques agràries
industrials basades en l’ús de grans superfícies de terreny destinades un únic
tipus de cultiu, el que es coneix com a monocultiu. En els quals es sembren
unes poques varietats que presenten unes característiques seleccionades per ser
més atractives comercialment (major rendiment, millor aspecte, més conservació)
però que són més vulnerables a factors físics, com estrés hídric i temperatura;
i biològics, sobretot a patògens, cosa que comporta una aportació
continua d’aigua, fertilitzants, herbicides, plaguicides i una atenció
constant.
Aquesta política agrícola té conseqüències negatives per a la diversitat
genètica, el medi ambient i les poblacions humanes del voltant. Perquè
predominen poques varietats de cultius, tan sols les de més interès
comercial per les grans empreses agroalimentàries, que busquen
lucrar-se amb elles. Sobre els ecosistemes hi ha una gran pressió amb
desforestació, contaminació, erosió i
pèrdua d’hàbits. I finalment les poblacions locals on s’implanten els
monocultius sofreixen abusos laborals, així com problemes de salut a causa dels
productes químics empleats, a més de veure com es transforma la seva forma
tradicional de vida basada en una agricultura de subsistència i d’intercanvi a una
agricultura industrial i de béns de consum.
BIBLIOGRAFIA
Duch, Gustavo. Lo que hay que tragar. Los Libros del Lince, 2010. Es pot veure el bloc de l'autor aquí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada