Aliments de temporada: cireres

Una de les fruites que posa la guinda al final de la primavera i que ve a omplir l'espai que deixa una altra fruita d'igual color: la maduixa (veure aliments de temporada: les maduixes) 

Les cireres, al contrari de les maduixes, són el fruit d'un arbre de la família de les rosàcies, una família a la qual pertanyen les principals fruites europees, cas de les pomes o prunes.

Sembla ésser que el seu origen es situa als marges del mar Negre, en la zona del Caucas i des d'aquí es va estendre la seva distribució a través de les migracions humanes i de les llavors transportades per ocells. És, per tant, una espècie pròpia de climes temperats.

Existeixen cireres de varietats dolces i agres, aquestes últimes popularment dites guindes. A Espanya trobem ambdues varietats, a més d'un tipus especial de cirera que és pròpia de la vall del Jerte a Extremadura: la cirera cruixalenca (picota, en castellà). Aquest tipus de cirera és l'única amb denominació d'origen i consisteix en una cirera més petita, dolça, de carn cruixent i gustosa, i que no presenta el peduncle habitual de les cireres. A causa d'aquestes característiques és ven a un preu més elevat que altra tipus de cirera, malgrat ser més petita.

Passem a veure la composició nutricional d'una cirera

Es tracta d'una fruita amb alt contingut d'aigua, baixa en greixos i proteïnes, moderat contingut de sucres i un poder calòric baix.

Destaca pel seu alt contingut en potassi que és un mineral que ajuda contra la hipertensió, afavoreix la diüresi,  amb la qual cosa permet l'eliminació d'àcid úric i que aquest no s'acumuli provocant gota. Igualment, el potassi participa en la transmissió dels impulsos nerviosos.

Un altra component destacat és l'àcid fòlic o vitamina B9 que actua en l'eliminació de la homocisteïna (veure homocisteïna i risc cardiovascular) i també és una vitamina essencial en el desenvolupament del fetus.

De forma moderada també conté calci, component dels ossos, i carotens, entre ells el beta-carotè, amb funcions de vitamina A. I una petita dosi de vitamina C, vitamina antioxidant i coenzim formador del teixit connectiu.

Pel que fa a propietats saludables se sap que a causa dels pigments que li confereixen el color vermell, els antocians, té propietats antioxidants importants. I un altre component amb iguals efectes present és l'àcid elàgic.

També s'ha trobat que les cireres són riques en melatonina, la hormona que ajuda a conciliar la son, triptòfan, aminoàcid essencial,  i serotonina, el neurotransmissor que ens aporta benestar.

Així com les maduixes, les cireres són riques en àcid oxàlic, el qual pot unir-se al calci i formar càlculs d'oxalat càlcic; per tant es recomana un consum moderat a aquelles persones que pateixen d'aquesta afecció.

I aquí va la meva proposta de recepta amb aquesta fruita. Bon profit!

Gaspatxo de cireres

Aliments de temporada: Kiwi

Aquesta fruita ovalada i peluda que apareix en el mercat durant aquestes dates no té un origen tan llunyà com pensem.

De fet, molts kiwis que es vénen provenen de la penísula ibèrica. Galícia és la regió espanyola on es concentra la major producció de kiwi de l'Estat. Tot i així, la majoria de kiwi del món prové d'unes illes australs, Nova Zelanda. I encara que l'origen del nom de la planta, i d'aquí la fruita, es d'autoria d'aquest país insular, no és el bressol de la planta.

Escoltant el nom amb el que fou designada la planta en els seus inicis podrem ubicar més bé la regió de la qual és autòctona aquesta planta: groseller de la China. Sí, la planta de kiwi té el seu origen en una regió de la Xina. Es tracta d'un planta enfiladissa que produeix uns fruits agrupats en raïm: unes baies de polpa verda.  I de la Xina la planta va passar a Nova Zelanda de la mà, precisament, de misioners espanyols . Finalment, aquest país s'ha convertit en el principal productor mundial i ha donat el nom amb que ha esdevingut més popular la fruita, kiwi,  mot que prové del nom d'una au endèmica d'aquesta illa, i motivat per la versemblança de color de la pell del fruit de la planta amb les plomes d'aquesta au. I també perquè sembla ser que a la mencionada au li agrada alimentar-se d'aquesta fruit.

La planta de kiwi, de nom científic Actidinia deliciosa, és una planta de clima templat que necessita una temperatura òptima de 25ºC-30ºC i una humitat relativa alta, al voltant del 60%. Aquest fet explica perquè la façana costera de Galícia sigui propícia pel seu cultiu.

Sobre l'aspecte nutricional d'aquest fruit cal observar la següent taula (valors per 100g de part comestible):

Font: Base de dades BEDCA 

Es tracta d'una fruita molt rica en aigua, contingut moderat d'hidrats de carboni  i quasi gens de greixos. Cal destacar el seu contingut en fibra soluble que és molt beneficiosa en casos de restrenyiment. Aporta més quantitat de vitamina C que una taronja (59mg  davant els 50.6 mg d'una taronja) I és ric en potassi, el qual li dona un poder diürètic, a part de què ajuda en casos d'hipertensió. 

D'altres efectes saludables que produeix el kiwi prové del seu contingut en actidina, un enzim natural que afavoreix la digestió de proteïnes.

Al igual que succeeix amb les maduixes, les persones propenses a càlculs renals d'oxalat haurien de moderar el seu consum perquè és una fruita rica en oxalats. 

Es tracta, per tant,  d'una fruita amb molt poques calories, poc dolça, rica en minerals i vitamines, i que és molt útil per afavorir la digestió i el trànsit intestinal.  

I per acabar una recomanació de web amb moltes receptes per preparar aquesta fruita

http://www.recetakiwi.com/

Aliments de temporada: les maduixes

Les maduixes són la fruita que millor anuncia la primavera. Comencen a aparèixer a l'abril i la seva recol·lecció pot allargar-se fins l'agost o setembre. A més, quan estan madures, presenten un atractiu color vermell,  i desprenen una olor dolça i agradable. Per tot això fa que siguin una de les meves fruites preferides.

La maduixa, com he dit, és una fruita des del punt de vista alimentari, però no es tracta del fruit de la maduixera exactament. El que ens mengem i que té una textura carnosa és el receptacle engruixit de la inflorescència on es troben els veritables fruits: aquells petits grans lluents que apareixen incrustats i que fa que la maduixa cruixi lleugerament quan  la mengem. En realitat, el fruit de la maduixera és un fruit sec, ja que es tracta d'un fruit del tipus aqueni en la terminologia botànica.

La planta de la maduixa actual, la maduixera, és un híbrid entre la planta silvestre europea i les varietats americanes. A partir d'aquests encreuaments s'han anat obtenint maduixes més grans i en forma de cor conegudes com maduixots, els quals, no obstant, tenen menys sabor i són menys aromàtics.

Passem a veure les seves propietats nutricionals:

Les maduixes són una fruita amb molta aigua i, per tant, poc calòriques. Si li sumem la seva aportació en minerals com el calci i el potassi fa que sigui un aliment diürètic, amb la qual cosa ajuda en la pèrdua de líquids. Igualment, conté vitamines importants com la vitamina C, sobretot, i la vitamina B9.

El calci esdevé important perquè és un component essencial dels ossos. El potassi  és essencial en la transmissió nerviosa i afavoreix el control de l'hipertensió. I també trobem el magnesi com a component destacat, el qual participa com a cofactor en moltes reaccions enzimàtiques.

La quantitat de vitamina C de les maduixes supera a la de molts cítrics (54.93mg de la maduixa davant els 50.6 mg d'una taronja)  i això la converteix en una important font d'aquesta vitamina. La vitamina C és important per la formaió de col·lagen, les dents i ossos, afavoreix l'absorció de ferro i ajuda a prevenir infeccions. A tot això, cal sumar la funció antioxidant d'aquesta vitamina. Pel que fa a la vitamina B9 o àcid fòlic participa en la formació de glòbuls vermells i blancs, síntesi de material genètic, i formació d'anticossos. Atès que  es recomana augmentar la seva ingesta en les dones embarassades, les maduixes són una bona font.

Les maduixes també són un aliment ric en àcid cítric, que actúa com a compost tamponador de l'acidosi de la sang i pot ajudar en el control de la hiperuricèmia, gota i litiasi renal.

El color vermell característic de les maduixes i d'altres fruits vermells es deu a uns pigments naturals anomenats antocians (família dels flavonoides) amb demostrada activitat antioxidant.  

Un altre component de les maduixes és l'àcid salicílic, que actúa com antiinflamatori natural. El seu consum es recomana sempre i quan no es pateixi al·lèrgia a l'aspirina a causa de l'acid acetilsalicílic.

Les persones amb càlculs renals d'oxolat, però, haurien d'evitar el consum de maduixes a causa del seu contingut en àcid oxàlic.

Com es pot veure són una petita fruita amb grans virtuts nutricionals i saludables. I encara que menjar-les soles és una opció,  van molt ben acompanyades amb suc de taronja, nata, iogurt, xocolata i qualsevol altre ingredient que us vingui de gust.

Salut!

Falsos mites: enciam per sopar

Hi ha la creença molt repetida (i ja se sap que per molt repetir-se no significa que sigui veritat) de què és dolent menjar enciam per sopar perquè (i aquí hi ha vàries versions, amb la qual cosa s'ensorra per si sola la idea del seu perjudici), engreixa, reté líquids o bé simplement crea malestar. Res més lluny de la realitat. Anem cas per cas. 

L'enciam engreixa per la nit: Si no engreixa durant el dia, per què ho farà durant la nit? O en tot cas engreixa en ambdós casos. Absurd. Si en engreixar volem dir acumular greix, només cal observar la quantitat de greix que aporta un inofensiu enciam. Es tracta, no obstant, d'un aliment de baixa densitat calòrica i amb nutrients interessants, com vitamines, minerals i antioxidants. 

L'enciam reté líquids: En tot cas serà al revés, perquè té un efecte diürètic (elimina líquids) a causa del seu contingut en potassi. Un altra cosa és que en l'amanida on el prenem hi afegim força sal com a condiment, la qual sí reté líquid. Això es pot arreglar no afegint sal o substituint-la per espècies aromàtiques.

L'enciam crea malestar a la nit: Aquí algú o alguna pot estar d'acord per haver tingut una mala experiència, però això no generalitza. L'enciam, com qualsevol verdura, conté fibra de naturalesa insoluble. Aquesta es digereix lentament i la seva fermentació per la flora intestinal origina gasos que poden provocar pesadesa i sentir-se inflat/da. Pot passar. Llavors, es recomana a aquelles persones que experimenten símptomes que quan en mengin eliminin les parts més fibroses, com el tronc blanc, i que, com a bon hàbit dietètic, facin l'últim àpat unes 3 hores abans d'anar a dormir per permetre acabar la digestió.  

El meu consell és que si no teniu cap inconvenient de prendre enciam que ho feu a qualsevol hora i en qualsevol lloc, perquè és un aliment saludable i que, sobretot al vespre, pot ajudar a agafar la son gràcies a un component anomenat lactucina, la qual té un efecte sedant.