Nutrició evolutiva (segona part)

Vaig introduir la idea de la nutrició com a motor evolutiu de la nostra espècie en l'entrada anterior Nutrició evolutiva (primera part). Ara continuaré aportant noves dades referents a aquest fenomen.

Al llarg de la història evolutiva la nostra alimentació ha patit modificacions a causa dels naturals canvis climàtics que han succeït al planeta. Canvis  que han fet desaparèixer hàbits, desplaçar-los, crear de nous, amb la conseqüent població d’espècies animals i vegetals . Paral·lelament , l’adopció de nous aliments a mesura que augmentaven els nostres coneixements i domini del medi han condicionat la nostra alimentació.

Una fita molt significativa està al voltant de fa 12.000 anys quan es pensa que va aparèixer l’agricultura i la ramaderia.  L’Homo sapiens, que fins llavors basava la seva dieta exclusivament amb el que podia recol·lectar i/o caçar , en aquest últim cas no sempre amb èxit, va aprendre a produir els seus propis aliments. Amb el cultiu de determinades plantes i la cria d’animals va aconseguir obtenir una font constant i duradora d’aliments, encara que a la vegada li va suposar una reducció de la varietat d’aliments en la seva dieta (veure embut alimentari I i embut alimentari II) Un canvi dietètic significatiu fou la introducció  de la llet.

La domesticació de mamífers permetia munyir-los i extreure llur llet. La llet és un aliment imprescindible per tots els mamífers, també nosaltres, durant la seva lactància. Ara bé, deixa de tenir importància nutritiva en l’edat adulta i, tret de la nostra espècie, no hi ha cap altra mamífer que s’alimenti de llet durant l’edat adulta. I això va lligat amb la lactosa, el sucre naturalment present en la llet.

La lactosa és un disacàrid que es digereix a l’intestí  gràcies a l’acció de l’enzim lactasa, degradant-la en els seus dos components, glucosa i galactosa, perquè siguin absorbits. Aquest enzim està actiu durant la lactància de tots els mamífers i permet la digestió de la lactosa. No obstant, en l’edat adulta, com la llet deixa de formar part de la dieta dels mamífers, l’enzim s’inactiva de forma natural amb la qual cosa el cos s’estalvia el cost de sintetitzar-lo. Si no hi ha aquest enzim la lactosa no es pot digerir i ocasiona molèsties intestinals ( gasos, diarrees, vòmits,...) perquè acaba sent fermentada per la flora bacteriana del còlon. D’aquí ve la intolerància a la lactosa que presenten moltes persones.

Així els nostres antecessors que munyien i bevien llet, aquesta els causava molèsties intestinals. Malgrat això, no van deixar d’utilitzar-la perquè van descobrir que es podia transformar en productes que tenien l’avantatge de conservar-se més temps: mitjançant la fermentació de la llet obtenien iogurt, kèfir , o bé kumis, entre d’altres, aconseguint preservar les propietats de  la llet i, al mateix temps, obtenir uns productes amb menys lactosa,  fermentada pels bacteris,  i més digeribles.

I continuaríem sense beure llet d’adults si no fos perquè es va produir una mutació en el gen que codifica l’enzim de la lactasa, que va passar a ser un gen permanentment activat amb la qual cosa la síntesi de l’enzim continua al llarg de tota la vida. Aquesta pervivència d’un tret de la infantesa en l’edat adulta es coneix com a neotènia.

Aquesta mutació va fixar-se en poblacions  més dependents de la llet, com Europa i nord d’Àsia. Si pensem que en aquestes latituds la radiació solar, necessària per la síntesi de vitamina D en la pell, és menor, i un dèficit d’aquesta vitamina provoca menor absorció de calci i amb conseqüència descalcificació, la presa de llet, o bé els seus derivats, suposa la font principal tant de vitamina D com de calci per aquestes poblacions. 

Per tant, és creu que en les latituds més septentrionals la selecció natural va anar afavorint els individus amb la mutació del gen de la lactasa degut a l’avantatge que els conferia prendre llet, arribant de mica en mica a constituir la majoria de població d’aquelles latituds. D’aquesta manera, un 70% de les poblacions d’Europa i nord d’Àsia porten aquesta mutació, i només un 30% de les poblacions d’Àfrica, est i sud-est d’Àsia, i Oceania poden digerir la lactosa. Hi ha excepcions, com el poble tutsi d’Àfrica, el qual, per cert,  viu de la ramaderia.  I de fet, la intolerància a la lactosa no és una excepció, sinó la regla, ja que es dóna en la majoria de la població mundial ja que significa que porten el gen original, si es pot dir així. Els individus que no són intolerants a la llet (lactosa) són, per tant, els mutants.

 

Frases que alimenten el pensament 9

 Per recordar-ho cada vegada que anem a fer la compra.

"Actualmente, una bolsa de comestibles produce dos bolsas de basura"

Robert Orben

Frases que alimenten el pensament 8

Refresquem-nos amb una frase atemporal, perquè malgrat el moment en la que fou dita, és tan viva que ens sacseja com si fos la primera vegada.

"Todo lo que se come sin necesidad, se roba al estómago de los pobres"

Mahatma Gandhi

Nutrició evolutiva (primera part)

Avui en dia l’alimentació és considerada un factor important de l’estat de salut. Sabem del cert que el tipus de dieta que duguem pot influir en el desenvolupament de patologies. La seva acció, per si sola, és capaç de determinar el nostre benestar físic i mental.

Degut a què l’alimentació juga un paper essencial en la preservació de la salut , s’esdevé una obligació el seu control. Portar una dieta que ens aporti tots aquells requeriments necessaris i optimitzi les nostres capacitats és l’objectiu. Però com podem conèixer quins són aquests requeriments? Mirant cap el passat.

Som un complex sistema viu que està organitzat com a resultat de milions d’anys d’evolució en els quals s’han succeït incomptables assaigs amb resultats moltes vegades negatius. Aquesta sistema de prova i error ha anat perfilant els mecanismes d’obtenció de l’energia i dels nutrients dels aliments, i el seu posterior aprofitament amb el màxim de rendiment i eficiència. D’aquesta manera, i d’una manera inconscient per nosaltres com a ésser racional, el nostre cos ha esdevingut un infalible mestre en el complex procés de la nutrició.

Per altra banda, la interacció amb l’alimentació durant el transcurs de la nostra evolució com a ésser viu ha generat algunes capacitats biològiques que ens caracteritzen com a espècie. Un exemple és el consum de peix blau, el qual és ric en àcids grassos omega 3 i 6, i la seva relació amb l’augment del nostre volum cerebral.

Les neurones, que composen enterament el nostre cervell, contenen en les seves membranes àcids grassos poliinsaturats de cadena llarga: àcid araquidònic (omega 6) i DHA (omega 3) que no podem sintetitzar, i per tant s’han d’ingerir a través de la dieta. Aquestes molècules estan presents en aliments animals, i especialment en aquells d’origen aquàtic (peixos, mol·luscs, crustacis) Doncs bé, el gran salt evolutiu que van experimentar els homínids  passant dels 450 cm³ de volum cerebral  de l’Australophitecus afarensis  als 900 cm³ de l’Homo ergaster s’ha atribuït a  la dieta rica en animals aquàtics adoptada pels nostres ancestres homínids.

I és que, segons els registres fòssils, el gènere Homo va aparèixer en la zona geogràfica de la vall del Rift, a l’Àfrica oriental. Una regió rica en llacs,  i per tant en fauna aquàtica. Sembla ser que una alimentació basada en aquests aliments rics en àcids grassos de cadena llarga i proteïnes d’alta qualitat va  proveir als nostres ancestres dels components necessaris per facilitar l’expansió cerebral. I el fet de disposar d’una font inesgotable d’aquests nutrients feu prescindible desenvolupar la capacitat de síntesi de les molècules, com sí que ha succeït amb altres animals, i això fa que siguin uns nutrients essencials de la dieta. Està més que comprovat que una adequada ingesta d’àcids grassos poliinsaturats durant la gestació del fetus és fonamental per assegurar un correcte desenvolupament del cervell.

Si molts registres paleontològics semblen donar la raó a aquesta teoria de l’expansió cerebral gràcies al consum d’animals aquàtics, d’altres paleoantropòlegs proposen una altra teoria en la qual l’alimentació també és responsable. Segons aquests mateixos estudiosos, l’augment del volum encefàlic és una conseqüència del descobriment del foc.

No se sap exactament quan l’ús del foc va ser habitual com a instrument per la transformació dels aliments, però l’avantatge nutritiu que representa és molt evident. La cocció dels aliments, com és sabut, modifica la textura dels aliments crus fent-los més masticables i digeribles. Però segons els defensors de la teoria del foc el més important és que, per una banda, la cocció implica un estalvi de temps en preparar el menjar i assimilar-lo, amb la qual cosa els homínids disposaven de més temps per dedicar-lo, precisament, a una altra activitat molt laboriosa com és la caça, i així proveir-se de més carn. I per altra banda , la cocció allibera més energia i nutrients, deixant-los biodisponibles per la seva absorció.  Així que, disposar de més temps per la caça d’animals,  font de proteïnes d’alta qualitat i àcids grassos poliinsaturats, i una major biodisponibilitat d’aquests nutrients de la carn gràcies a la seva cocció, fou el motor que va empènyer el salt evolutiu que va representar l’augment del volum cerebral.

Tant una teoria com l’altre estan d’acord en què la possibilitat de disposar de més nutrients en la dieta va permetre la nostra evolució. Vist així la frase som el que mengem, tindria més sentit reformulada d’aquesta manera: som el que hem menjat durant la nostra història evolutiva.

BIBLIOGRAFIA 

 Campillo Álvarez, José Campillo. El mono obeso. Barcelona: Crítica, 2010.

 

Plats que no deus haver sentit anomenar

Ara que és època de vacances i disposem de més temps lliure proposo una sèrie de  receptes per omplir el vostre temps i estòmac.  Un repertori de plats que, pel seu nom,  no deixen entreveure  el més mínim detall de la seva composició. I, per altra banda, es fa dificil creure que es refereixin a menjar. 

Si pensaveu que els noms estranys només apareixien en sagues com Star Trek,  ara descobrirem que la  gastronomia espanyola està farcida de receptes  amb denominacions curioses. 

Una petita col·lecció de plats de pronunciació aspre amb la seva recepta clicant directament sobre el seu nom. Bon profit!

Zarangollo. Plat de l’horta murciana amb verdures i ou.

Paparajote. Postre típic de la regió de Murcia.

Ajopringue.  Plat de la cuina murciana molt energètic que prenien els treballadors del camp.

Engañamaridos. Postre extremeny que combina natilles amb una crema anomenada manjar.

Macarraca. Amanida de la cuina extremenya a base d'hortalisses.

Perrunillas. Dolços amb llard típics d’Extremadura.

TéculaMécula.  Pastís d'ametlles i ou, entre d'altres, característic d'Extremadura.

Frangollo. Postre comú de les Canaries a base de farina de blat de moro.

Sancocho canario. Sopa a base de patates  i peix salat anomenat cherne.

Atascaburras. Plat de castella la manxa fet a partir de bacallà esmicolat.

Morteruelo.  Guisat que conté fetge de porc  i carns de caça menor, com conill, pollastre i perdiu, popular a Castella la Manxa.

Ollapodrida.  Carn d’olla típica de Burgos amb fesols i la morcilla burgalesa.

Cacheladaleonesa. Guisat d’olla amb patates i xoriço.

Ropavieja. Plat amb una idea original d'aprofitar les restes de la carn d'olla, però que avui en dia es prepara independentment. Típic de les illes Canaries.

Firigolla. Plat d’hortalisses escalivades i amanides amb oli d’oliva propi de l’Aragó.

Pipirrana. Amanida de tomàquet, pebrots trossejats, ceba, etc.  de la regió d'Andalusia.

Chirigol. Plat de verdures saltejades a la paella  típic de la cuina aragonesa.

Falsos mites: els fruits secs engreixen? (Resolució)

Bé, anem a resoldre uns de les creences més esteses en alimentació a partir del que mostren els estudis científics publicats més recents sobre el tema.

Els fruits secs són uns dels aliments que contenen més calories a causa de la seva composició. Per exemple, 100g de nous contenen 62.5g de greix, 14.4 g de proteïnes i 4.4g d’hidrats de carboni, cosa que representa un total de 626 kcal. Si el comparem amb 100 g  d’un altre aliment: poma, 48.1 kcal.; sardina 107 kcal. ; o arròs 364 kcal., veiem, clarament, que són un aliment densament calòric. Però això significa que poden portar a un augment de pes?

Abans d’aventurar-nos a conclusions a partir de raonaments que ens poden semblar lògics: més calories, més sobrepès, cal preguntar-nos si no partim de premises falses que, malgrat raonaments lògics, ens condueixen a conclusions errònies.  Així que, com a tot , cal recórrer a estudis científics rigorosos com a font d’evidències. 

Segons l’estudi Nut intake and adiposity: meta-analysis of clinical trials del 2013, que fou una revisió de 31 estudis d’intervenció, o sigui aquells en els quals es busca alterar un factor per veure el seu efecte , amb la qual cosa es pot trobar una relació causa-efecte; així en aquest estudi es va veure que el consum de fruits secs, en comparació amb dietes faltes de fruits secs, no produeix un augment de l’índex de masa corporal, del greix corporal, ni de la circumferència de la cintura.

En l'estudi Nut consumption and risk of type 2 diabetes, cardiovascular disease, and all-cause mortality: a systematic review and meta-analysis del 2014, també una revisió de varis estudis epidemiològis, mostra que un consum de fruits secs està associat a un menor risc d’isquèmia coronària , de malalties cardiovasculars i de mortalitat general.

Pel que fa a l'estudi Nut consumption on all-cause, cardiovascular, and cancer mortality risk: a systematic review and meta-analysis of epidemiologic studies del 2015, també mostra un menor risc de mortalitat general, menor risc per malaltia cardiovascular, i menor risc de càncer en persones que segueixen una dieta on hi ha un consum de fruits secs.

I per últim hi ha el següent treball The effectof tree nut, peanut, and soy nut consumption on blood pressure: a systematic review and meta-analysis of randomized controlled clinical trials del 2015. En aquest cas es va apreciar un reducció de la pressió arterial dels subjectes en relació al consum de fruits secs.  

Aquests i altres estudis són la evidència més clara que no hi ha cap raó que justifiqui no consumir els fruits secs per poc a engreixar. I contràriament sí són una font alimentària indicada per les seves virtuts saludables.

Aquesta clara associació inversa entre consum de fruits secs i sobrepès sembla estar fonamentada en la composició dels fruits secs: el fet de ser rics en fibra i greix fa que tinguin una digestibilitat més llarga i que portin a una sacietat més immediata. És a dir, amb poca quantitat ja quedem satisfets i això fa que no mengem altres aliments i el balanç calòric total no sigui elevat. A més, són un aliment preferible a altres per la seva riquesa en nutrients: fibra, minerals, proteïnes, vitamines. 

Crec fermament, i no només pels estudis previs, sinó perquè també sóc un habitual consumidor d'aquests deliciosos aliments, que hem d'incloure els fruits secs en la nostra dieta. Un grapat de nous, o ametlles, o avellanes, o anacards, o una barreja de tots cada dia és suficient per gaudir del seu sabor i dels seus saludables efectes. I molt imporetant fer menció que aquests bons resultats dels estudis es deuen a un consum de fruits secs en estat natural, és a dir crus, i no serveix torrats ni fregits, ni amb sal.  I això no ho dic jo sinó la ciència!

Salut i sort!
 

Falsos mites: els fruits secs engreixen?

Aquesta vegada, abans d'exposar els últims descobriments científics que intenten aclarir el que hi ha de veritat o fals sobre el mite dels fruits secs i el seu poder calòric, m'agradaria obrir amb tots els meus seguidors/es (que sé que esteu allà, encara que discrets) l'oportunitat de participar i donar la vostra opinió sobre aquest controvertit tema. És per això que us animo a tots/es perquè en l'apartat de comentaris d'aquesta entrada digueu el que penseu: els fruits secs engreixen?

; )