Falsos mites: els fruits secs engreixen?

Aquesta vegada, abans d'exposar els últims descobriments científics que intenten aclarir el que hi ha de veritat o fals sobre el mite dels fruits secs i el seu poder calòric, m'agradaria obrir amb tots els meus seguidors/es (que sé que esteu allà, encara que discrets) l'oportunitat de participar i donar la vostra opinió sobre aquest controvertit tema. És per això que us animo a tots/es perquè en l'apartat de comentaris d'aquesta entrada digueu el que penseu: els fruits secs engreixen?

; )

Sucs de fruita i nèctars

Sovint, al anar al supermercat, ens trobem amb aquestes dues denominacions per uns productes a base de fruita. Expliquem la diferència d’acord el que diu la llei  (Real Decreto 781/2013, de 11 de octubre, por el que se establecen normas relativas a la elaboración, composición, etiquetado, presentación y publicidad de los zumos de frutas y otros productos similares destinados a la alimentación humana): 

Suc de fruita: és aquell producte susceptible de fermentació, però sense estar fermentat, obtingut de les parts comestibles de  fruites sanes i madures en estar  fresc, o  refrigerades, o congelades; d’una o barreja de varies espècies,  que té el el color, l’aroma i el sabor del suc de la fruita de la qual prové. No pot contenir llavors, grans, ni pell.  En canvi, si se li pot afegir l’aroma o la polpa perduda durant el procés d’extracció.

Nèctar: és aquell producte susceptible de fermentació, però sense estar fermentat, fet  a base de suc de fruita, suc de fruita concentrat, o puré de fruita al qual se li ha afegit aigua amb o sense sucre i/o mel. El sucre, o mel, no pot ser superior al 20% del pes total de tots els seus components.

Com s'aprecia, la diferència radica en què els nèctars sí poden contenir sucre afegit (o mel), mentre aquest ingredient està prohibit en els sucs de fruita. Una prohibició que, de fet, no fa gaire que és vigent, ja que la normativa estableix que cap suc de fruita ha de contenir sucres afegits a partir del 28 d'abril del 2015, o sigui és una mesura recent.

Els productes comercialitzats com a sucs de fruita han d’estar exempts de sucres afegits a partir del 28 d’abril del 2015, doncs. Només els productes anomenats nèctars podran continuar portant sucres afegits i/o edulcorants. Ara bé, es podrà comercialitzar productes sota el nom de nèctars en els quals figuri la declaració "sense sucres afegits" si no s’ha afegit cap tipus de sucre ni edulcorant. I si tan sols conté els sucres naturals es podrà indicar amb la declaració "conté sucres naturalment presents".

Aquest canvi tant recent és una conseqüència de la mala pràctica dels  fabricants que afegien sucre a productes comercialitzats sota el nom de sucs de fruita (una pràctica autoritzada en l'anterior normativa, cal aclarir) Amb la qual cosa molts consumidors, pensant estar consumint un producte saludable, incorporaven en la seva ingesta una dosi important de sucre afegit.

Un nutrient molt calòric, però buit de contingut nutricional que és responsable de promoure el sobrepès com han demostrat molts estudis científics. L'estudi més rigurós, promogut per l'OMS, el podem trobar aquí: dietary sugars and body weight: systematic review and meta-analyses of randomised controlled trials and cohort studies,  el qual conclou una apreciable correlació entre el consum de sucre i guany de pes. 

A resultes d'això l’OMS va emetre unes recomanacions que limiten el seu consum a un 10% de la ingesta calòrica total, si bé també apunta que si no es sobrepassa el 5% de la ingesta calòrica molt millor (veure el sucre de la dieta)

La normativa reguladora dels sucs de fruita també preveu la possibilitat d'indicar de la prohibició d'afegir sucres en els sucs de fruita en l'etiquetatge, amb un missatge informatiu al consumidor que podrà ser visible fins el 28 d'octubre de 2016.  Caldrà estar atents perquè aquest fet sigui visible i que aquest canvi de normativa contribueixi a millorar la salut pública, especialment dels infants que són els principals consumidors de sucs de fruita. 

A tot això, s'ha de recordar que un suc de fruita mai pot substituir la fruita entera de la que procedeix. 

BIBLIOGRAFIA

Estudi promogut per l'OMS sobre la relació entre sucre i guany de pes: dietary sugars and body weight: systematic review and meta-analyses of randomised controlled trials and cohort studies

Estudi de la Universitat de Harvard sobre el consum de begudes ensucrades i  guany de pes en infants i adults: sugar sweetened bverages and weight gain in children and adults: a systematic review amdmeta-analysis

 

Aliments de temporada: cireres

Una de les fruites que posa la guinda al final de la primavera i que ve a omplir l'espai que deixa una altra fruita d'igual color: la maduixa (veure aliments de temporada: les maduixes) 

Les cireres, al contrari de les maduixes, són el fruit d'un arbre de la família de les rosàcies, una família a la qual pertanyen les principals fruites europees, cas de les pomes o prunes.

Sembla ésser que el seu origen es situa als marges del mar Negre, en la zona del Caucas i des d'aquí es va estendre la seva distribució a través de les migracions humanes i de les llavors transportades per ocells. És, per tant, una espècie pròpia de climes temperats.

Existeixen cireres de varietats dolces i agres, aquestes últimes popularment dites guindes. A Espanya trobem ambdues varietats, a més d'un tipus especial de cirera que és pròpia de la vall del Jerte a Extremadura: la cirera cruixalenca (picota, en castellà). Aquest tipus de cirera és l'única amb denominació d'origen i consisteix en una cirera més petita, dolça, de carn cruixent i gustosa, i que no presenta el peduncle habitual de les cireres. A causa d'aquestes característiques és ven a un preu més elevat que altra tipus de cirera, malgrat ser més petita.

Passem a veure la composició nutricional d'una cirera

Es tracta d'una fruita amb alt contingut d'aigua, baixa en greixos i proteïnes, moderat contingut de sucres i un poder calòric baix.

Destaca pel seu alt contingut en potassi que és un mineral que ajuda contra la hipertensió, afavoreix la diüresi,  amb la qual cosa permet l'eliminació d'àcid úric i que aquest no s'acumuli provocant gota. Igualment, el potassi participa en la transmissió dels impulsos nerviosos.

Un altra component destacat és l'àcid fòlic o vitamina B9 que actua en l'eliminació de la homocisteïna (veure homocisteïna i risc cardiovascular) i també és una vitamina essencial en el desenvolupament del fetus.

De forma moderada també conté calci, component dels ossos, i carotens, entre ells el beta-carotè, amb funcions de vitamina A. I una petita dosi de vitamina C, vitamina antioxidant i coenzim formador del teixit connectiu.

Pel que fa a propietats saludables se sap que a causa dels pigments que li confereixen el color vermell, els antocians, té propietats antioxidants importants. I un altre component amb iguals efectes present és l'àcid elàgic.

També s'ha trobat que les cireres són riques en melatonina, la hormona que ajuda a conciliar la son, triptòfan, aminoàcid essencial,  i serotonina, el neurotransmissor que ens aporta benestar.

Així com les maduixes, les cireres són riques en àcid oxàlic, el qual pot unir-se al calci i formar càlculs d'oxalat càlcic; per tant es recomana un consum moderat a aquelles persones que pateixen d'aquesta afecció.

I aquí va la meva proposta de recepta amb aquesta fruita. Bon profit!

Gaspatxo de cireres

Frases que alimenten el pensament 7

Una visió del món en una petita cita que desprèn un tema de gran magnitut. Per mastegar a poc a poc.

"El mundo está compuesto por dos grandes clases: aquellos que poseen más comida que apetito, y los que tienen más apetito que comida"

Nicolas Sébastien Roch (Chamfort)

Embut alimentari (segona part)

En l’anterior entrada  hem conegut  que actualment la nostra dieta es veu influenciada pel fenomen de l’embut alimentari, que consisteix en una selecció i  reducció de les espècies vegetals cultivades disponibles per a la nostra alimentació.  Aquest fet, juntament amb una alta ingesta de greixos saturats i trans, un consum excessiu de sal, un excés de calories, un consum elevat de cereals refinats i sucre afegit, la falta de fibra; així com la presència de tòxics i contaminants químics en els aliments són tots ells els responsables dels problemes de salut que es deriven de la dieta.

També hem apuntat que la major part de l’energia provinent d’aliments vegetals està concentrada en uns pocs aliments de la dieta: blat, arròs, blat de moro, llegums, patata, sucre, els quals amb algunes verdures i hortalisses representen el 90% dels vegetals consumits (1).

Podem constatar aquesta afirmació prenen com a referència l’Enquesta Nacional d’Ingesta Dietètica Espanyola (ENIDE) 2011 (2)  Aquest estudi va avaluar la ingesta dels diferents grups d’aliments i els principals nutrients en la dieta espanyola. Els resultats que es van obtenir són els següents:

Segons l’estudi els cereals conformen el 15% de la contribució diària d’energia en la dieta, per darrere del primer contribuent que és la carn i derivats. I si parlem dels aliments més consumits del grup dels cereals hi ha el pa, la pasta  i l’arròs per ordre de més a menys ingesta.

El sucre, xocolata i derivats aporta el 5 % de l’energia diària de la dieta.

De vegetals, com les llegums, fruits secs, llavors, tubercles i hortalisses, la contribució diària d’energia és del 17%. Tanmateix, la patata s’erigeix com el principal tubercle.

Els olis aporten el 9.7% de la ingesta calòrica. L’oli d’oliva és el més consumit per davant del de gira-sol.

D’aquí surt que el percentatge d’energia de la dieta provinent de les fonts vegetals és del 46.8%, enfront del 53.2% de les fonts animals. Una dada que no és molt significativa de per sí, però si mirem les quantitats diàries dels aliments més consumits veurem alguns trets destacats.

Ingesta mitjana diària per persona dels aliments més consumits a Espanya en el període  2009-2010

Aliments	g/ml
Aigua	1022
begudes alcohòliques	147
refrescs i gasoses	123
Sucs i nèctars	69
Total Begudes no làctiques	1450
Formatge	25
Llet	210
Productes fermentats	59
Total Llet i derivats	304
Patates	73
Hortalisses	189
Llegums	18
Total Verdures i vegetals	281
Pera	18
Cítrics	45
Poma	41
Plàtan	24
Total Fruites	210
carn conill	3
Aus	48
carn vermella	31
salsitxa, embotits	28
carn de porc	24
carn oví	3
Total Carns i derivats	164
Pa	101
Pasta	21
Arròs	18
Total Cereals	162
Peix	75
Altres productes	14
Total Productes de mar	89
Olis	31
Mantega	4
Total Greix i olis	35
Miscel·lània	53
Brioixeria	33
Ous i derivats	31
Sucre i productes ensucrats	15
TOTAL INGESTA	2827

Font: Agència Espanyola de Seguretat Alimentària. ENIDE (2011)

El principal cereal consumit és el blat, ja sigui en forma de pa amb 101 g per persona i dia, o bé com a pasta amb 21g/persona i dia. L’arròs és el segon cereal més consumit amb 18g/persona i dia. És important dir que aquests cereals es consumeixen majoritàriament després d'un procés de refinament que els fa perdre molts nutrients.

Dels vegetals, tenim que el principal aliment és la patata amb una ingesta de 73g/ persona i dia.

Dins les fruites els cítrics, principalment la taronja, té un consum de 45g/persona i dia. Per darrera hi ha la poma amb 41g/persona i dia. El plàtan queda ja més apartat amb 24g/persona i dia.

El sucre i altres productes ensucrats són consumits amb una mitjana de 15 g /persona i dia.

Pel que fa als olis, d’oliva sobretot, la ingesta és de 31 ml/persona i dia, cosa que representa 3 cullerades soperes.

Cal assenyalar que el sucre també es troba de manera destacada en els sucs i els nèctars, els quals representen un consum mitjà de 69ml/persona i dia; com en els refrescs i gasoses, amb una ingesta de 123 ml/ persona i dia.  Així mateix, sol ser un ingredient inseparable dels productes de brioixeria, 33g/persona i dia. Per tant, el consum de sucre no natural, sinó afegit és força elevat (veure el sucre de la dieta )

I si el sucre va lligat a la brioixeria, aquests productes també solen contenir greix i olis, moltes vegades de coco o palma (font de greixos saturats), o bé greixos trans (veure els greixos trans)

Amb els resultats a la vista una cosa és clara: la dieta espanyola és escassa en varietat d’aliments i consumim grans quantitats d’uns pocs aliments: blat (refinat), patata, sucre (sol o en sucs, nèctars i refrescs), greixos i olis. Uns aliments que destaquen per ser molt calòrics i pobres en nutrients (a excepció de la patata)

Aquesta afirmació pren més rellevància quan es compara la dieta amb altres pobles, com els aborígens australians, la dieta dels quals conté unes 240 espècies de plantes i 120 espècies d’animals (1). Les quantitats consumides d’aquestes espècies són reduïdes, no obstant, la diversitat de fonts alimentàries fa que la dieta dels aborígens australians contingui tots els nutrients necessaris.

La dieta espanyola, i en general la dieta de les societats desenvolupades, presenten una pobra varietat d’aliments a causa de l’embut alimentari. Si fem la prova i demanem a un adult que escrigui en un full els diversos aliments consumits durant la setmana anterior no arribaria a 50 segurament. I si aquest exercici es fa amb adolescents, quasi segur que no anotarien més de 20.

El mercat de l’alimentació (veure El mercat de l’alimentació) comporta que els aliments siguin concebuts més com una mercaderia amb la que comerciar, que un bé bàsic i universal. Ara que el comerç ha esdevingut global amb la lliure circulació de mercaderies també s’està produint una homogeneïtzació de la dieta a escala global, que pot portar beneficis (sobretot per les empreses alimentàries), però que porta aparellada una sèrie de conseqüències negatives per la salut, com és el cas de l’embut alimentari: consumim més quantitat d’un menor nombre d’aliments diferents; i malauradament, rics en calories buides. 

BIBLIOGRAFIA

(1) Campillo Álvarez, José Campillo. El mono obeso. Barcelona: Crítica, 2010.

(2) Estudio ENIDE. Energía y Macronutrientes.2011

Embut alimentari (primera part)

La nostra dieta és restrictiva. No només els nostres hàbits alimentaris ens mantenen lligats a consumir uns determinats aliments, o productes alimentaris, limitant la inclusió de nous aliments, sinó que la nostra dieta es veu també afectada pel fet que la diversitat d’aliments disponibles està disminuint. I és que en els últims 50 anys la varietat d’espècies cultivades en el món ha minvat.

L’extensió de cultius d’unes poques espècies en el món i la homogeneïtzació de les varietats a aquelles més productives ha fet que depenguem d’una pobra oferta d’aliments. La nostra font d’energia vegetal ve donada per unes poques espècies: blat, arròs, blat de moro, patata i sucre, els quals amb algunes verdures i hortalisses formen el 90 % del vegetals consumits. De fet, el blat és fonamental en un 97% de països llistats per Nacions Unides. 

El domini d’aquests tradicionals cultius a escala global s’acompanya de la irrupció recent d’una altra planta que ha anat adquirint molta importància econòmica: la soja. Si bé la soja representa el cultiu de lleguminosa més estès en el món, principalment es destina a l’alimentació animal en forma de pinso.

Aquest fenomen de destinar terreny, recursos (aigua i energia) i pràctiques poc sostenibles amb el medi ambient  per cultivar un vegetal que no anirà destinat a alimentació humana s’ha incrementat molt últimament. Altres exemples el trobem amb el gira-sol i la colza, que s’utilitzen per a la producció d’agrocombustibles (biodièsel)

És significatiu destacar que aquest predomini de nous cultius que no havien estat importants en el passat ha coincidit amb l’aparició d’organismes modificats genèticament . Perquè els principals transgènics vegetals que es cultiven en el món són: el cotó (destinat  a la producció tèxtil), la soja (destinada a pinso animal), el blat de moro (majoritàriament com a pinso animal, i també a l’obtenció de bioetanol ), i la colza ( per fer agrocombustible principalment) Tenim, doncs, que el predomini d’aquestes espècies vegetals es mou més per interessos econòmics que no pas alimentaris.

Aquesta política d’ocupació de terres per cultius no destinats a l’alimentació humana, juntament amb la degradació de cada cop més masses de terra i la pressió demogràfica humana, està posant en  perill la seguretat alimentària.  I també la preservació d’ecosistemes naturals. Més demanda d’aliments i menys terreny comporta la desforestació de noves àrees per obrir terres de cultiu, i això està passant a l’Amazones.

L’extensió d’aquests cultius  amb l’ocupació de més  terres està fent desaparèixer cultius tradicionals en algunes zones del món. Així en regions d’Àfrica i Àsia aquests nous cultius estan desplaçant als cultius d’aliments com el nyam, la iuca o mandioca,  la melca, o la batata, cultius tradicionalment de subsistència pels seus habitants.

La propagació d’aquests nous cultius porta unides unes pràctiques agràries industrials basades en l’ús de grans superfícies de terreny destinades un únic tipus de cultiu, el que es coneix com a monocultiu. En els quals es sembren unes poques varietats que presenten unes característiques seleccionades per ser més atractives comercialment (major rendiment, millor aspecte, més conservació) però que són més vulnerables a factors físics, com estrés hídric i  temperatura;  i biològics, sobretot a patògens, cosa que comporta una aportació continua d’aigua, fertilitzants, herbicides, plaguicides i una atenció constant.

Aquesta política agrícola té conseqüències negatives per a la diversitat genètica, el medi ambient i les poblacions humanes del voltant. Perquè predominen poques varietats de cultius, tan sols les de més interès comercial  per  les grans empreses agroalimentàries, que busquen lucrar-se amb elles. Sobre els ecosistemes hi ha una gran pressió amb desforestació, contaminació, erosió i  pèrdua d’hàbits. I finalment les poblacions locals on s’implanten els monocultius sofreixen abusos laborals, així com problemes de salut a causa dels productes químics empleats, a més de veure com es transforma la seva forma tradicional de vida basada en una agricultura de subsistència i d’intercanvi  a  una agricultura industrial i de béns de consum. 

BIBLIOGRAFIA

Duch, Gustavo. Lo que hay que tragar. Los Libros del Lince, 2010. Es pot veure el bloc de l'autor aquí.

Els greixos trans

Ja he parlat d'aquest tipus de greix en altres entrades del bloc, greixos (primera part) i greixos (segona part), però ara toca entrar en profunditat per descobrir una de les majors amenaces per a la salut que s'oculta en l'alimentació actual. 

Els greixos trans són un isòmers de greixos insaturats que degut a aquesta configuració en l'espai tenen propietats molt diferents als greixos insaturats amb configuració cis. Si parlem de les propietats físiques, resulta que els greixos trans són sòlids a temperatura ambient i això facilita el seu emmagatzematge. A més a més, aguanten més temps abans de posar-se rancis per efecte de l'oxidació, amb la qual cosa la seva conservació és més llarga. En aquest aspecte, comparteixen propietats semblants als greixos saturats.

Ara bé, si parlem de les seves propietats sobre la salut, tots els estudis científics realitzats són unànimes a dir que el seu consum fa augmentar significativament el risc cardiovascular. I per això s'haurien de desterrar de la dieta. 

De fet, els greixos trans són una minoria en la naturalesa. Estan presents en poques quantitats en la llet i la carn d’alguns rumiants.  El que trobem amb més abundància són, per tant, greixos insaturats cis. Els greixos insaturats cis estan presents en olis vegetals, mentre els greixos saturats estan majoritàriament en greixos animals. No obstant, en l’alimentació els greixos trans van anar adquirint més quota de presència  a partir dels anys 70 perquè s’obtenien de forma artificial. 

A causa de la seva estructura més estable, els greixos trans suposaven un atractiu per la indústria alimentària, que buscava substituir els greixos saturats de la composició dels seus productes. Els greixos saturats han estat, i són encara avui, culpabilitzats de fer augmentar el colesterol LDL, l’anomenat dolent, perquè està relacionat amb un major risc de malaltia cardiovascular. A causa d’aquesta mala consideració (que afortunadament avui està canviant gràcies a nous estudis, veure greixos segona part ) els fabricants que fins llavors s’havien valgut de greixos saturats van veure en els greixos insaturats la font de la solució. Però com he mencionat els greixos insaturats apareixen majoritàriament en cis en la naturalesa i això significa que són líquids i no es conserven tan bé. La solució estava en una transformació química: la hidrogenació parcial.

Amb la hidrogenació parcial sobre els greixos insaturats cis s’aconsegueix omplir l’estructura molecular d’àtoms d’hidrogen i obtenir una forma més similar als greixos saturats, d’aquí les semblants propietats físiques, però amb una configuració trans en l’espai.  

Un dels primers productes alimentaris obtinguts a través d’aquest procés fou la margarina. Napoleó III va ser l’artífex de convocar un concurs per trobar un producte que pogués substituir a la mantega, la qual s’obté de forma natural de la nata i té aquesta consistència sòlida a causa dels greixos saturats de la llet. Doncs bé, el químic francès Hippolyte Mège-Mouriés l’any 1869 va  guanyar el concurs en aplicar la hidrogenació parcial de greixos vegetals i transformant els greixos insaturats cis naturalment presents en greixos trans artificials, aconseguint un succedani de la mantega: la margarina. 

A partir de llavors els fabricants,  veient les possibilitats que oferien els nous greixos, van començar a inundar el mercat de productes alimentaris amb continguts elevats de greixos trans. La margarina fou el primer,  a la qual seguiren  productes de brioixeria, snacks i, en general,  productes processats amb olis vegetals parcialment hidrogenats.   

D’altra banda, els greixos trans no només apareixen com a resultat de la hidrogenació parcial, sinó que també s’obtenen a altes temperatures dels olis vegetals. Aquesta dada és important perquè la majoria d’olis vegetals són refinats a altes temperatures, excepte l’oli d’oliva verge i algun altre que s’obtenen per pressió en fred. Això vol dir que olis com el de gira-sol, colza, de soja, necessiten passar per un procés anomenat desodorització que usa altes temperatures i que, a més d’eliminar compostos aromàtics que doten de mal sabor a l’oli, també creen greixos trans. La seva quantitat és residual, no obstant, la major disponibilitat de productes en el mercat amb aquest tipus d’olis va suposar que el consum de greixos trans es disparés. 

Tenim, per tant, un nou escenari alimentari a partir dels anys 70 quan comencen a predominar els greixos insaturats a expenses dels greixos saturats: margarina enlloc de mantega, oli de gira-sol o de colza enlloc de sèu animal, i productes industrials enlloc de productes casolans. La ingesta de greixos trans creix.  I paral·lelament hi ha un augment de morts per malaltia cardiovascular. No va ser fins els anys 80 que es va veure l’efecte negatiu dels greixos trans sobre la salut, encara que el mal ja estava fet.  

Afortunadament, el panorama actual ha canviat, i els fabricants intenten eliminar, o si més no disminuir, la quantitat de greixos trans dels seus productes. En alguns països fins i tot estan limitats per normativa.

Recuperem la margarina, aquell primer producte ric en greixos trans. Avui en dia, la margarina es comercialitza àmpliament i  amb una gran varietat de formats. És segura? Segons el principal fabricant de margarines, la companyia Unilever, responsablede marques com Tulipan o Flora, les seves margarines només contenen un 0.5 % de greixos trans, per sota del que es considera acceptable. L’explicació d’aquesta reducció és l’aplicació d’una nova reacció química que substitueix la hidrogenació parcial: la interesterificació. Aquesta tècnica es complementa amb una presència més gran de greixos saturats que doten de la textura i plasticitat desitjada; així segons la companyia les seves margarines contenen un 70%de greixos insaturats i un 30 % de greixos saturats (amb el 0’5-1% de greixostrans)

Aquest comportament de la companyia Unilever per augmentar la qualitat nutricional dels seus productes, però, no té seguiment en altres productes que podem trobar en el mercat, com brioixeria industrial, snacks, pizzes i altres precuinats, sopes icremes instantànies, crispetes. Cal parar atenció en l’etiqueta dels ingredients per descobrir pistes que ins indiquin la presència d’aquest tipus de greixos: greixos hidrogenats o parcialment hidrogenats, greixos vegetals (dins d’aquesta denominació, no obstant, també poden incloure’s greixos saturats provinents d’oli de palma o coco) són ser les més usuals.

Determinats països han prohibit als fabricants vendre productes que continguin aquests greixos per sobre d’uns màxims establerts. Un dels exemples és la ciutat de Nova York que va prohibir servir en els seus restaurants aquest tipus de greixos l’any 2006, o bé Argentina que impedeix sobrepassar el 5% de greixos trans en el contingut de greix total.  Dins Europa apareixen Dinamarca, Suïssa, Islandia i Austria que limiten la seva presència a un màxim del 2% del contingut de greix. De fet, la legislació europea no estableix cap límit, excepte en els preparats per a lactants, els quals no poden superar el 3% de greixos trans del seu contingut en matèria greixosa. 

Aquí a Espanya no existeix cap mena de prohibició i sí recomanacions perquè la indústria alimentària estableixi “las condiciones adecuadas que permitan minimizar la formación de los mismos cuando se destinen a la alimentación” segons la normativa 17/2005 de seguretat alimentària.

Pel que fa a la nova legislació europea sobre l’etiquetatge nutricional, el reglament 1169/2011, que va entrar en vigor el 13 de desembre de l’any passat,  i que obliga als fabricants d’aliments a detallar el contingut d’una sèrie de nutrients en els seus productes, especifica que al costat de la menció olis i greixos vegetals consti l’origen del qual, de palma, gira-sol, etc. Desafortunadament, no diu res sobre l’obligació d’indicar el contingut de greixos trans facilitant més transparència envers al consumidor.

I per què són nocius els greixos trans? El seu consum es correlaciona amb un augment de les malalties cardiovasculars perquè son responsables de fer augmentar el colesterol dolent, el LDL, i a la vegada fer disminuir el colesterol bo o HDL. 

BIBLIOGRAFIA

Lawrence, Felicity. Quién decide lo que comemos? Barcelona: Tendencias, 2009

Web d'Eroski Consumer amb força informació sobre greixos trans

Web de l'empresa Unilever sobre els greixos trans en les maragrines

Entrevista a la directora-tècnica de margarines de l'empresa Unilever a Espanya